El teixit denim, història d'una icona de la moda
El teixit denim, tela vaquera o mesclilla és un dels més usats avui dia per a la confecció de roba, tant per les seves característiques com per la seva estètica i versatilitat.
No obstant això, la tela denim no va ser sempre la icona de la moda a la qual estem acostumats. De fet, fins i tot hi va haver un temps en què l'ús de la tela vaquera era mal vist en certes esferes de la societat.
El "teixit de Nimes", la tela vaquera de França
Tot i que no hi ha consens, una de les teories més acceptades sobre l'origen de la tela vaquera és que va aparèixer a Nimes (d'aquí el seu nom), una ciutat del sud de França a mig camí entre Montpeller i Avinyó.
Històricament, aquesta regió gala va ser un gran centre de producció tèxtil al voltant del cotó, la matèria primera del teixit denim.
Per la seva resistència, la tela vaquera va començar a usar-se per a la confecció de les robes dels pagesos als segles XVII i XVIII. A més, la tela vaquera s'emprava també per a la fabricació de les veles dels vaixells, tendals i lones.
La popularitat del teixit denim com a roba de treball va començar a créixer, no només a Europa, sinó també al nou continent.
Löb Strauß, el primer fabricant de teixit denim als Estats Units
Löb Strauß va ser un comerciant germano que va emigrar als Estats Units el 1847. Més tard, el 1853, es va traslladar a San Francisco, on amb el temps es convertiria en un dels majors fabricants industrials de roba vaquera del país: Levi Strauss.
La idea de Levi Strauss va ser usar el "teixit de Nimes" per a la confecció dels pantalons dels miners, un treball molt dur que necessitava d'un teixit resistent a la intempèrie, la humitat, etc.
No obstant això, hi havia un problema: les butxaques dels miners es descosien amb freqüència a causa del pes dels materials que hi portaven. Per reforçar-los, Strauss va recórrer als reblats de coure, i va patentar el primer pantaló de tela vaquera Levi Strauss el 1873.
Molt més tard, el 1934, va confeccionar els primers pantalons vaquers per a dones que vivien i treballaven en granges. Tot i que, ja aleshores, Levi Strauss no era l'únic fabricant industrial de pantalons denim.
Lee se suma al negoci de la roba de tela vaquera
Henry David Lee va crear la marca vaquera Lee el 1889 per millorar la qualitat de les granotes vaqueres destinades als treballadors de les fàbriques.
Aquest fet, és a dir, la creació d'una nova marca, va ser el que va augmentar encara més la popularitat del teixit vaquer, no només a la costa Oest, sinó també a l'Est.
A més de confeccionar pantalons com Strauss, Lee va crear el 1921 jaquetes vaqueres per a ferroviaris, que arribaven fins al maluc, comptaven amb grans butxaques davanteres i presentaven un tall folgat que aportava més comoditat al llarg de la jornada.
El teixit denim fa el salt a Hollywood
Tot i que en el seu origen el teixit denim o tela vaquera es feia servir exclusivament per a la roba de treball, la cosa va canviar després de la Segona Guerra Mundial, el 1945.
Van aparèixer les primeres pel·lícules de Hollywood en què les estrelles vertien pantalons fabricats en tela denim. No obstant això, van seguir utilitzant-los en la seva vida quotidiana, cosa que va provocar un escàndol, en ser associada la tela vaquera amb la roba dels treballadors.
La gent esperava que les estrelles de Hollywood portessin en el seu dia a dia robes cares i luxoses de dissenyador, no peces de tela vaquera que feien servir per treballar persones pertanyents a classes més baixes i pobres de la societat.
Sigui com sigui, gràcies a Hollywood i als seus famosos més rebels, el teixit va fer definitivament el salt a l'estrellat com a roba de carrer.
Marilyn Monroe, el teixit denim com a icona de la sensualitat
A la seva pel·lícula Río sin retorno de 1954, Marilyn Monroe va vestir un pantaló vaquer, cosa que va canviar encara més la percepció d'aquest tipus de peça i del propi teixit denim.
D'aquesta manera, va deixar de ser una peça de les dones treballadores per convertir-se en tot un símbol de la sensualitat i la feminitat. Tant és així que editorials com Vogue van començar a incloure els pantalons vaquers en les seves publicacions.
La revolució del teixit denim als anys 60-70
Va ser als anys 60-70, dècades animades pels grans canvis socials, quan l'ús dels pantalons de teixit denim es va generalitzar a tot el món.
Van començar a crear-se en diferents tonalitats i estils, com els pantalons de pota d'elefant, els campana i els amples. També van aparèixer els primers vaquers desfilats, esquinçats i trencats, que imitaven simbòlicament la roba de treball; i els rentats a la pedra (dèlavé), per donar-los aquest aspecte més vell.
Nosaltres, la marca de moda vaquera Bustins Jeans, vam ser de les primeres marques a introduir els vaquers denim délavés a Espanya, per aquells anys.
Ens va costar donar amb la tècnica adequada, però, després de moltes proves amb tints i químics, finalment vam aconseguir donar-li aquest acabat a la tela vaquera.
Aquesta va ser la raó de l'èxit dels "estocs" en els 70-80, i en els anys de la Movida Madrileña, unes peces denim que ara, mig segle després, hem recuperat en aquesta col·lecció de vaquers vintage.
I la tela denim va arribar fins als nostres dies...
Fa molt que les peces en teixit van denimimir d'associar-se amb la classe treballadora, i també han perdut el caràcter reivindicatiu que van tenir en les dècades dels 60 i 70.
Avui dia no hi ha armari femení ni masculí en què no es trobin peces de tela vaquera. Roba els estils i versatilitat de les quals són pràcticament il·limitats.
Des dels temps de Strauss i Lee fins avui, són moltíssimes les marques que ofereixen peces denim, tot i que la majoria d'elles són marques de fast fashion amb una visió poc ètica del sector.
De fet, l'altíssima demanda de roba vaquera ha portat aquestes marques a abaratir costos deslocalitzant els llocs de producció en països tercermundistes, on els drets dels treballadors i la legislació sobre medi ambient són pràcticament nuls.
A causa d'això, el sector de la moda s'ha convertit en un dels més contaminants en l'actualitat, amb aproximadament el 10% de les emissions responsables del canvi climàtic.
És innegable que, per la producció en cadena i el baix cost que suposa per a elles, aquestes marques poden vendre les seves peces a preus molt baixos, sense oblidar que són peces de baixa qualitat que acabaran a les escombraries al poc temps.
El problema és que nosaltres, els consumidors finals, no semblem veure l'autèntic preu d'uns vaquers de 20-30 euros: rebuig de l'aigua en països on no tota la població hi té accés, suport tàcit a l'explotació dels treballadors d'aquests països, etc.
A Bustins Jeans no volíem ser un agent més que agreuja el problema, sinó una solució a ell. Per això, preferim la slow fashion com a model de negoci, una visió més responsable i ètica d'un sector que a tantes generacions futures està condemnant.
Per aquesta raó, produïm les nostres peces a Espanya amb materials d'origen renovable i traçable, de manera artesanal al nostre petit taller, per oferir un catàleg acotat i atemporal. Així és com aconseguim peces capaces de durar anys si es mantenen com cal.
Per suposat, la qualitat i la producció artesanal es reflecteix en el preu de les nostres peces, però tenim clar que, si hi ha alguna cosa en el que val la pena invertir, és en el nostre planeta i el nou rumb que volem donar-li per a les generacions que vindran.
Acabem de veure els orígens i l'evolució de la tela vaquera... Pel bé de tots, ens ajudes ara a canviar el seu futur i el nostre amb ell?